dijous, 2 de juny de 2011

El piano

Vaig començar a donar classes de piano als 12 anys. Guanyava cinc-centes pessetes l´hora i per mi era una fortuna! Així que la motivació era molt gran. Tenia clar que ensenyar era la meva vocació i el piano el meu company inseparable. Combinava els estudis amb donar classes i així sempre ha estat fins ara que els meus únics i exclussius alumnes són la Sara, la Judit i en Petit Jordi.
Quan un nen comença l´instrument al conservatori ja fa anys que “estudia” música, sensibilització musical, llenguatge musical, cant coral... Porta uns anys de bagatge en el món de la música sense posar-se mai davant cap instrument que no sigui la seva propia veu o instruments d´orff com les maraques o el xil.lòfon (només en casos afortunats que la/el mestra/e té ganes d´impartir una bona classe) I això és un gran error.  Imagineu que a un bebé no se li parli mai durant 7 anys? Cóm aprendrà la llengua? Suzuki ho explica molt bé en el seu llibre nurtured by love, aprendre l´instrument com qui aprèn a parlar, l´aprenentatge és natural si s´aprèn per l´observació, la imitació i la repetició, com aprenen totes les coses els bebés. Ésclar que en el cas de l´instrument hi ha un petit problema, la mare o el pare han d´aprendre (si no en saben) per ensenyar-li al bebé, és així, els bons intèrprets ho són perquè els seus pares ja ho eren.  Suzuki feia seure als pares al piano, davant la seva sorpresa, perquè el que ells demanaven era que ensenyés al seu/va fill/a no a ells!  Crec que aquest home era un gran pedagog.
A casa toquem el piano pràcticament cada dia, i sobretot de manera lúdica, seguim diferents llibres de preliminar, toquem cançons populars catalanes i exercicis per adquirir agilitat i coneixement de les notes.
Us deixo un parell de vídeos de la Judit, primer a mans separades, mà dreta, mà esquerra i després a mans juntes.

video
video
video