dimarts, 24 d’abril de 2012

Sumes, restes, problemes i escriptura

De tant en tant m´agrada posar “ordre” i exigir nivell. M´encanta l´ ensenyament lliure, però també m´agrada veure bons resultats. Està bé que disfrutin de la vida, que juguin a l´aire lliure,  que siguin elles les protagonistes del seu aprenentatge, però la Sara i la Judit també disfruten fent fitxes, quadernets, escrivint als diaris i fent resums dels llibres que es llegeixen. Però a dia d´avui exigir és sinònim de conductista, no està de moda. Valors com la força de voluntad, la constància i l´esperit de sacrifici han quedat en desús, són paraules arcaiques fruit d´una societat passada, i en canvi els pares ens queixem que els fills són comodons, van a la via fàcil, no s´esforcen i deseguida es distreuen amb els videojocs, l´internet i els amics. En el món de l´escola hi hagut una gran devallada de coneixements, amb idees constructivistes on el nen és el protagonista i el mestre un simple guia, amb la frase bonica es més important “aprendre a aprendre”, amb el canvi de la EGB a la LOGSE allargant l´escolaritat obligatoria dos anys,  ja no és imprescindible aprovar per passar de curs, cada cop s´exigeix menys i cada cop els nens estan més desmotivats i hi ha més fracàs. Vaig començar a tocar el piano als 7 anys. Als 12 ja tocava Cramer, Chopin i Beethoven, com tots els meus companys. Ara un estudiant de piano amb 12 anys toca els Simpsons i la Pantera Rosa...  amb allò de perquè disfruti per motivar al nen, però la realitat és que el nen ni està motivat ni disfruta tocant cançonetes de nens petits, perquè quan realment un està motivat és quan veu que es supera, el repte de millorar-se, d´aprendre coses difícils és on rau l´auténtica felicitat. Puc entendre que hi hagi un tant per cent de nens que ni vulguin ni puguin, però i els altres els que de debó volen perquè han d´estar marginats en un mateix sac, avorrint-se a les classes, observant com un mestre no gosa posar ordre, i perdent el temps per culpa dels companys “gamberros” que al cap i a la fi són una minoria però fan soroll...  
Vull que els meus fills s´esforcin, vull que aprenguin amb constancia i voluntad, i són afortunats, estàn adquirint unes habilitats que no s´adquireixen amb un toc d´internet, o d´un dia per l´altre, i per molt que després vulguin, és ara el moment, perquè més tard n´aprendran de més difícils si volen, tindran les eines per fer el que vulguin i ser realment lliures.







Avui hem trobat 13 ous i sembla ser que algún és d´ànega, potser ara començarem a amortitzar el pinso...



3 comentaris:

Marvan ha dit...

M'ha agradat aquesta reflexió. Gracies per compartir.

Maria i Jordi ha dit...

Gràcies Marvan!

Sylvia ha dit...

Comparteixo tot el que has dit. Desde el primer día que en vam parlar de fet ja vaig coincidir molt amb el teu pensament de llibertat però també s'ha de valorar l'esforç i la disciplina, se n'ha d'aprendre de tot. Els hem de deixar ser nens però també els hem d'ensenyar a aplicar-se, valorar quan han aconsseguit una cosa amb esforç etc

Molt bona reflexió!!